Conferencia de Ángela Fernandes

Ángela Fernandes, es escriptora portuguesa i ha vingut a la nostra universitat per a parlar-nos dela poesia clàssica a la ciència ficció: lectura, reescriptura y pensament crític en les literatures ibèriques.

En primer lloc, la autora ens diu, que la idea que condueix aquest recorregut, és la convicció de que existeix una relació d’interdependència entre la lectura i l’escriptura, es a dir, que llegir és aprendre a escriure i viceversa.  Aprendre a llegir, a escriure, son també formes d’aprendre a pensar. Ens posa l’exemple dels poemes que suggereixen que tots els poetes, escriptores, son també lectors. Els seus textos son el resultat del coneixement d’altres textos que contínuament es reescriu. Tot açò, no podria existir sense els materials previs, es a dir, tot el material literari.

En segon lloc, ens ha dut uns poemes, uns poemes que ens inviten a creure que tots els lectors podem ser poetes. El lector pot desenvolupar les seues capacitats creadores sobre el llenguatge i ajustar-se al seu temps.

Abans de llegir els poemes, Ángela ha nombrat una frase de Friedrich Nietzsche Humano, demasiado humano,145 (1878).

Ens fa ser conscients de que poesia, l’art, mai son el resultat d’un brot espontani. Els poetes  saben que l’art, els poemes, son jocs d’il·lusions. És sempre una construcció i el lector sap acostar-se a la construcció verbal o correspondre a la construcció en el joc dels significats. La missió de l’estudi diu: la missió serà contradir aquesta il·lusió de l’experiència estètica. Demostrar als mals hàbits de la intel·ligència que cau en el domini de la teoria literària.

Seguidament, l’autora ens mostra un poema breu de l’autor Carlos de Olivera. Un poema que ens dona de immediat una il·lusió directa de que en la natura nada es pot perdre i tot es transforma. La poesia és un món en transformació on els materials, es a dir, el llenguatge, les paraules, les frases... esta sempre recreant. La poesia ens invita a estar atents de la múltiple significació de cada paraula i fragmento. Axí mateix, ens va llegir una sèrie de poemes a els que anomena “poemes de joc”. Per exemple, el poema Rio Douro. És un poema de tipus joc en el qual les paraules amb el seu múltiple significació, son el centre de cada paraula. Pren la paraula i la presenta d’una manera distinta. Com que les paraules poden ser encadenades, es a dir, mai hi ha un final per a les significacions. Però encara que puga ser infinita, el poema pot ser tancat segons al gust de l’autor.

Altre poema a destacar el poema “Sá de mirando carneiro”. En primer lloc, el reciclatge de materials a traves de materials que ja existeixen. Ací el que tenim es la recuperació i reunió de dos poemes de el canon de la poesia portuguesa. Les paraules de un poeta del renaixement i un poeta de les vanguàrdies. Podem llegir-lo com dos o poemes o be com un poema. A més a més, hi ha altre tipus de joc, la recuperació de certs temes, tòpics, llocs comuns canviant els significats més comuns. El tema de els ulls com a tema de mirada.

Tornant al principi de la literatura portuguesa “Cancionero general de Garcia”, un dels poemes més bonics que ens mostra l’autoramés del cancionero: Joan Roiz de Catelo Branco, és una cansó. També dos poemes de Luis de Camoes: Per una banda, el primer poema, un sonet, molt tradicional i complex. Per altra banda, el segon poema, se burla del tòpic típic dels ulls de l’amor. El poema del conegut Tim Burton. Director de cine i estadounidense. Amb el seu llibre “La melancolica muerte del chico ostra”. És un llibre que tracta sobre xiquets i xiquetes amb problemes d’integració social. Un poema d’aquest llibre es “La nina de muchos ojos”, que és tracta d’una invenció del típic dels ulls i del enamorament i acostament, un joc molt suggeridor.

Ángela termina la seua conferencia passant per la ciència ficció deixant lo melancòlic. Pot parèixer normal el que es diferent i lo desconegut. Açò és el que coneixem a la narrativa contemporània i ciència ficció. El llibre de Elia Barceló “Futuros peligrosos”. És un llibre que conté set contes, com  son “El desig del teu cor”, que introdueix la qüestió de la dualitat, cos i esperit. És una qüestió transvers a tots els relats. O també, “Mil euros per la teua vida”, que és un conte basat en una pel·lícula alemanya anomenada “ Transfer”.